La Vanguardia publica un estudio del historiador Xavier Casals, donde se prevé un cambio radical del sistema de partidos políticos catalanes y se da por hecho la entrada en el futuro Parlament de Plataforma per Catalunya.
Catalunya se rompe
Un estudio prevé un cambio radical del sistema de partidos catalán en favor de nuevas plataformas políticas
La PxC y su discurso antiinmigración atrae a electores incómodos con el mensaje clásico.
CARLES CASTRO | Barcelona.- El sistema político catalán podría tener los días contados. Al menos, tal como se le conoce actualmente. Un electorado incómodo con los partidos tradicionales alimentará el crecimiento de plataformas y movimientos de protesta, en detrimento de las formaciones que dominan actualmente el panorama político catalán. Es decir, más pronto que tarde, desde la tribuna del Parlament podría oírse la voz tronante de quienes consideran a los "inmigrantes una chusma que amenaza la identidad y la cohesión social de Catalunya", pero también la de aquellos dispuestos a proclamar la independencia de unos "PaïsosCatalans" socialistas. Este es uno de los horizontes posibles que sugiere la evolución electoral de Catalunya, a la luz de un estudio realizado por el politólogo e historiador Xavier Casals.
Entre los síntomas que destaca Casals figura la simultánea eclosión, a derecha e izquierda, de grupos radicales capaces de trastocar el escenario que hasta ahora dominaba el pentapartido (es decir, CiU, PSC, ERC, PP e ICV). En concreto (ver cuadro adjunto), el estudio alude, por un lado, a las Candidatures d´Unitat Popular (CUP) y, por otro, a la Plataforma per Catalunya (PxC), dos grupos que "empezaron a despuntar en los comicios del 2003" mientras que "en las elecciones locales del 2007 conocieron una relativa expansión".
Y a ello habría que añadir la irrupción, en las autonómicas del 2006, de Ciudadanos, un partido de protesta contra la política lingüística de la Generalitat, que logró tres escaños en el Parlament. Naturalmente, del estudio de Casals no se desprende que hayan de ser necesariamente estos grupos los protagonistas del futuro. Entre otras cosas, porque sobre el escenario político catalán planean también otros proyectos rupturistas, como Reagrupament. Cat, una propuesta independentista liderada por el ex conseller de Esquerra Joan Carretero.
Ahora bien, entre los protagonistas potenciales del nuevo escenario destaca la PxC, una formación "nacional-populista" (o de "ultraderecha postindustrial") que se aprovecha de los profundos recelos y temores que genera en algunos sectores la inmigración, y que en Catalunya son superiores a los que se registran en el resto de España. Estos temores alimentan una nueva dicotomía a la hora de movilizar votantes: el "blanco prioritario no son tanto ´los de arriba´ como ´los de enfrente´ (los extranjeros)".
En el otro extremo, las CUP se presentan como un "nacionalismo hospitalario" (con la inmigración extranjera), pero al mismo tiempo radicalmente partidario de romper con "los españoles" y 1.392 abrir una vía catalana al socialismo.
1.216 Su carácter asambleario revela, a la vez, la voluntad 763 de renovación "desde abajo", frente al desgaste de los partidos convencionales. Y es este "envejecimiento", según Casals, "el que parece generar una estructura de oportunidades favorable a nuevos actores" Estos nuevos partidos "antipartido" comparten dos eficaces banderas: la de una identidad amenazada - sea esta española, catalana o autóctona (frente a la inmigración foránea)-y la de la protesta hacia el sistema. Y ello, a pesar de que en algún caso - como el de la CORI de Reus-su éxito responde a propuestas tan insólitas como crear un follódromo para la juventud.
En definitiva, estos nuevos partidos o plataformas ofrecen "respuestas en términos de valores e identidad más que de intereses". Y el resultado de esa fisonomía es una gran capacidad de competencia. Por ejemplo, la PxC apela "a un electorado autóctono que se siente indistintamente catalán o español, de derechas o izquierdas". Y, a su vez, las CUP constituyen "una clara competencia con ERC y eventualmente con ICV", al defender desde el radicalismo una "democracia participativa" y la independencia.
El resultado de esa capacidad de incidencia en los electorados convencionales se aprecia en algunos datos significativos. Las CUP, con representación en siete capitales de comarca, han logrado más del 10% de los votos en Berga o Vilafranca, mientras que la PxC se ha acercado al 20% en Vic (donde la CUP rozó el 8%). Y ambos grupos conviven en más de un Consistorio (como Manresa), con porcentajes similares. Eso sí, sus resultados se producen en contextos de elevada abstención, lo que plantea serias dudas sobre la posibilidad de que esta fragmentación del mapa político se pueda extender a elecciones de otro ámbito (como las catalanas o las generales), más participativas y condicionadas por el voto útil y el sistema electoral. Casals señala esas reservas, pero recuerda algunos ejemplos europeos - Francia o Bélgica-que reflejan la capacidad de este tipo de formaciones para irrumpir en parlamentos regionales o estatales y trastocar definitivamente el mapa político.
E-NOTICIES.CAT, 23/08/2009; UN LE PEN CATALAN?
 El líder de la utradretana Plataforma x Catalunya, Josep Anglada, en un acte a l'estranger.
Un estudi pronostica l'ascens de la ultradreta a Catalunya
Redacció.- El sistema polític català podria tenir els dies comptats. Almenys, tal com se li coneix actualment. Un electorat incòmode amb els partits tradicionals alimentarà el creixement de plataformes i moviments de protesta, en detriment de les formacions que dominen actualment el panorama polític català, segons publica La Vanguardia. És a dir, més aviat que tard, des de la tribuna del Parlament podria sentir-se la veu de qui consideren els "immigrants una xusma que amenaça la identitat i la cohesió social de Catalunya", però també la d'aquells disposats a proclamar la independència d'uns "Països Catalans" socialistes. Aquest és un dels horitzons possibles que suggereix l'evolució electoral de Catalunya, segons un estudi realitzat pel politòleg i historiador Xavier Casals.
Entre els símptomes que destaca Casals figura la simultània eclosió, a dreta i esquerra, de grups radicals capaços de trastocar l'escenari que fins a ara dominava CiU, PSC, ERC, PP i ICV. En concret, l'estudi al·ludeix, d'una banda, a les Candidatures d´Unitat Popular (CUP) i, per un altre, a la Plataforma per Catalunya (PxC), dos grups que "van començar a despuntar als comicis del 2003" mentre que "a les eleccions locals del 2007 van conèixer una relativa expansió".
I a això caldria afegir la irrupció, a les autonòmiques del 2006, de Ciutadans, un partit de protesta contra la política lingüística de la Generalitat, que va assolir tres escons al Parlament. Naturalment, de l'estudi de Casals no es desprèn que hagin de ser necessàriament aquests grups els protagonistes del futur. Entre altres coses, perquè sobre l'escenari polític català planegen també altres projectes rupturistes, com Reagrupament. Cat, una proposada independentista liderada per l'ex conseller d'Esquerra Joan Carretero.
Ara bé, entre els protagonistes potencials del nou escenari destaca la PxC, una formació "nacional-populista" (o d'ultradreta "postindustrial") que s'aprofita dels profunds recels i temors que genera en alguns sectors la immigració, i que a Catalunya són superiors als que es registren en la resta d'Espanya. Aquests temors alimenten una nova dicotomía a l'hora de mobilitzar votants: "el blanc prioritari no són tant ´els de a dalt´ com ´els de davant´ (els estrangers)".
En l'altre extrem, les CUP es presenten com un "nacionalisme hospitalari" (amb la immigració estrangera), però al mateix temps radicalment partidari de trencar amb "els espanyols" i obrir una via catalana al socialisme.
El seu caràcter asambleari revela, alhora, la voluntat de renovació "des de baix", enfront del desgast dels partits convencionals. I és aquest "envelliment", segons Casals, "el qual sembla generar una estructura d'oportunitats favorable a nous actors". Aquests nous partits "antipartit" comparteixen dues eficaces banderes: la d'una identitat amenaçada - sigui aquesta espanyola, catalana o autòctona (enfront de la immigració forana)-i la de la protesta cap al sistema.
En definitiva, aquests nous partits o plataformes ofereixen "respostes en termes de valors i identitat més que d'interessos". I el resultat d'aquesta fisonomia és una gran capacitat de competència. Per exemple, la PxC apel·la "a un electorat autòcton que se sent indistintament català o espanyol, de dretes o esquerres". I, al seu torn, les CUP constitueixen "una clara competència amb ERC i eventualment amb ICV", al defensar des del radicalisme una "democràcia participativa" i la independència.
El resultat d'aquesta capacitat d'incidència en els electorats convencionals s'aprecia en algunes dades significatives. Les CUP, amb representació en set capitals de comarca, han assolit més del 10% dels vots a Berga o Vilafranca, mentre que la PxC s'ha apropat al 20% a Vic (on la CUP va fregar el 8%). I ambdós grups conviuen en més d'un Consistori (com Manresa), amb percentatges similars. Això sí, els seus resultats es produeixen en contextos d'elevada abstenció, el que planteja seriosos dubtes sobre la possibilitat que aquesta fragmentación del mapa polític es pugui estendre a eleccions d'un altre àmbit (com les catalanes o les generals), més participativas i condicionades pel vot útil i el sistema electoral. Casals assenyala aquestes reserves, però recorda alguns exemples europeus - França o Bèlgica-que reflecteixen la capacitat d'aquest tipus de formacions per a irrompre en parlaments regionals o estatals i trastocar definitivament el mapa polític.
AVUI, 20/08/2009; CONTRAPORTADA HI HAVIA UN NEGRE, UN MORO I UN SIONISTA
Res no és mesquí
MATHEW TREE.- És clar que no tots els catalans som racistes, però com que Catalunya mira sempre cap a Europa i a Europa déu-n’hi-do el racisme que hi ha, doncs és lògic que aquí tampoc no n’estiguem lliures. Per exemple, he assistit a mantes converses en què s’assignen atributs negatius a tots els membres d’un grup determinat tan sols perquè comparteixen el mateix fenotip.
Segons aquesta mena d’anàlisi primitiva, els “negres” solen ser afables però curtets; pel que fa als “moros”, se sol dir que no només són de baixa estofa sinó també llestos i enganyosos: un prejudici contradictori, tal com Josep Anglada va demostrar inconscientment quan, en el quart congrés del seu petit partit (novembre del 2008), va xisclar que la majoria dels musulmans residents al país eren “xusma” i poc després que la missió de “cada musulmà” era “governar el món”. En què quedem: els “moros” són xusma ximple o uns conspiradors murri.
Se’m va acudir que, dins l’espectre del racisme actual, els “moros” hi ocupen un lloc al mig, entre la presumpta inferioritat dels “negres” a un extrem i, a l’altre, la presumpta astúcia perillosa dels “sionistes” (un mot que, segons el diputat laborista David McShane, que ha investigat el tema al seu llibre recent Globalising Hatred, ja s’aplica en la pràctica a gairebé tots els jueus). L’única diferència és que quan es critica els africans i els nord-africans hom se sol excusar tot assegurant que no és racista; amb els jueus, però, no cal; potser perquè bona part de l’esquerra ens ha donat permís per fer-ho.
Tot el racisme prové d’uns plantejaments tan estults com habitualment dretans però només l’antisionisme –vull dir, l’antisemitisme– ha merescut el malnom suplementari (encunyat pel polític alemany August Babel, fa 125 anys) de “socialisme per a idiotes”
El passat 20 d’agost, l’escriptor Anglès Mattheu Tree, escrivia un article d’opinió al diari Avui, al qual titulava Hi havia un negre, un moro i un sionista desprès d’analitzar una mica i per sobre el racisme a Catalunya i a Europa, Tree, fa menció a les paraules pronunciades per Josep Anglada, president de Plataforma per Catalunya, durant el discurs de clausura del quart congrés de PxC celebrat el passat novembre a la ciutat de Vic. Segons l’escriptor, Anglada es contradeia quan va dir que la majoria dels musulmans residents al país eren “xusma” i poc després que la missió de “cada musulmà” era “governar el món”. I per acabar l’al•lusió es pregunta, en que quedem: els “moros” són xusma ximple o uns conspiradors murris?.
Segurament el senyor Tree, no va llegir correctament o no va interpretar correctament les paraules del líder de PxC, ja que Josep Anglada, es referia a tots els musulmans que practiquen la Jauria o llei islàmica la qual no sap adaptar-se als nostres costums o tradicions com molt be a fet Mattheu Tree.
A tos aquells que amb nom de Deu posen bombes i maten innocents, a tots els terroristes, i a tots aquells que obliguen a les dones a portar burques, com si fossin esclaves, aquells que menyspreen les dones i els seus drets, fins el punt que son capaços de donar cops de fuet a una dona musulmana per el sol fet d’haver begut alcohol. A tots els que no respecten la democràcia dels països que els acullen. Tots aquest son “xusma”.
CATALUNYAPRESS.ES, 23/08/2009; UN ESTUDIO ALERTA DEL CRECIMIENTO DE PARTIDOS 'ANTIPARTIDO' EN CATALUNYA
LAPXC, CON MENSAJES ROMPEDORES, GANA ADEPTOS
Nuevas formaciones de ideología radical -ya sea de izquierda o derecha- se consolidarán en el mapa político catalán debido a la creciente desafección de un electorado incómodo ante los partidos tradicionales.
Redacció.- Esta es la principal conclusión de un estudio realizado por el politólogo e historiador Xavier Casals y cuyos resultados publica ‘La Vanguardia’. Casals explica que formaciones como el “nacional-socialista” Plataforma per Catalunya (PxC), con fuerte implantación en Vic, o las Candidatures d’Unitat Popular (CUP), de tendencia independentista y municipalista, son el ejemplo de formaciones aún nacientes que se pueden consolidar en los próximos años.
Otro buen ejemplo es Ciudadanos, un partido que consiguió tres escaños en el Parlament gracias a un mensaje basado en la protesta a la política lingüística de la Generalitat. O el Reagrupament.cat de Joan Carretero.
No obstante, Casals duda de que estos partidos rompedores puedan ser decisivos en Catalunya, al menos en los próximos años. Para el politólogo, estos partidos “antipartido” basan su mensaje en dos ítems: una identidad amenazada y a la que defender y un mensaje contra el sistema, sobre todo haciendo bandera de la lucha contra la corrupción y el “envejecimiento” de la clase política actual.
Casals, no obstante, apunta a que los buenos resultados conseguidos por estas formaciones a nivel local se han dado en contextos de elevada abstención, lo que podría suponer una pared inexpugnable en las elecciones catalanas, en donde el voto útil y el sistema electoral aseguran buenas cuotas a los partidos tradicionales. |
